Diada de Sant Jordi, roses i llibres.

Roses: Explica la llegenda de Sant Jordi que quan aquest matà el drac, de la sang vessada en sorgí un roser. Sang provinent de la furia transformada en bellesa i aroma. Símbol d’amor. Símbol que recorda que la frontera entre amor i odi , entre passió i furia, pot ésser molt fina. Abans líquida, calenta i visceral. Després fines lamines fràgils i fresques recargolades amb matemàtica precisió, fruit d’un naixement geomètric, arquetípic, un miracle de la vida. Sang i roses, dues versions, dues cares del mateix.

Llibres: L’essència de la vida capturada en el temps, en un suport reinterpretable. O també, la recerca d’aquesta captura. No és una obra acabada. La mateixa vida es una versió inacabada de la vida. No sabem tampoc si es una recerca de perfecció, tot i que sense adonar-nos tot se sosté en un conjunt d’equilibris inexplicables i perfeccions que sorgeixen arreu com assajos i intents continus. Els llibres son l’intent per que totes aquestes successions d’intents de vida que s’acumulen en la memoria col.lectiva ens recordin que sempre hi ha motius per viure, per estimar, per sentir, per lluitar…

Les coses que canvien

No fa molt em van dir que “la confiança només es perd un cop”. La frase té la seva profunditat. Però passant per l’experiència és quan s’adquireix en tota la seva extensió el sentit de la frase .

Hi ha coses que canvien i són irreparables, per molt que la voluntat o les voluntats implicades s’esforçin per que tot torni a ésser com havia estat abans, no és possible recuperar-les.  En aquestes circumstàncies es pot mantenir l’amistat, l’apreci, i altres sentiments de caràcter més general, en més o menys profunditat. Són aquells valors que, encara que hi hagi faltes o tares o defectes, es mantenen més o menys intactes. Però no passa el mateix amb aquella classe de lligams on el respecte a allò que s’ha posat en comú era sagrat, allí on s’hi ha apostat un tros de l’ànima, de nuesa de l’esperit, d’intimitat. Inclús també en aquells casos on es fa una aposta cega en algú, on es posa en les mans de l’altre aquella petita o gran responsabilitat d’alguna cosa, una confidència o secret. En aquests casos el que es trenca ho fa com el vidre.

Quan l’equilibri de les dues voluntats es manté tot flueix en harmònic equilibri, en amistat, en il.lusió inclús entusiasme per quelcom en comú, o també per sensació de seguretat si no es una confidència o responsabilitat massa alegre, pero si més no porta a una situació de que l’altra part és amb tú, del teu costat. Quan l’equilibri aquest es perd, ve quan s’acaba el bròquil. La catàstrofe és total. De cop i volta es produeix un abisme entre les dues parts. El que havia confiat desconeix al confiat. L’haurà de tornar a conèixer, però d’una altra manera, si volen seguir el contacte. De nou, amb uns límits, amb unes salvetats. En cas contrari, res més de què parlar.

Hi ha coses que canvien i son els fets, les decisions i els rumbs de les voluntats el que marquen el batec de la intensitat de la vida, la seva realitat, la que canvia. La realitat es d’una materia que no pot tirar enrera. Parlo de la realitat de fets palpables i de la quitidianeïtat, no entro en la ontologia filosòfica. La realitat només avança i molts cops creiem o volem creure (o fer creure) que es pot modelar i moldejar.

En tot cas, davant una decepció, per les dues parts millor tirar endavant i no caure en cinisme ni l’escepticisme, és un extrem perillós. Com deia aquell “la confiança es perd un cop”, però un acte d’acostament fins on es pugui prudentment, per tal de rescatar el que es pugui pot arribar a ésser inclús saludable, reparador de les passions i/o emocions. Tot i que ja no torni a ésser el mateix.